Recursos, materiales y bibliografía complementaria (texto escrito en catalán) 1. La
Base de Dades de l’Observatori de Neologia (BOBNEO) de l’IULA de la UPF El
principal recurs per a l’estudi de la formació de paraules (neologia) en el
català d’avui és la BOBNEO. La BOBNEO, base de dades de l’Observatori de
Neologia (OBNEO) de l’Institut de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat
Pompeu Fabra és una base de dades de neologia lèxica. No és pròpiament un
corpus, perquè no és un conjunt de textos, sinó que més aviat s’acostaria a un
recurs lexicogràfic: és una base de dades (conté fitxes de neologismes). El
BOBNEO és una base de dades de neologismes lèxics procedents dels mitjans de
comunicació, escrits i orals, en català i en castellà, recollits des del 1992.
S’hi pot accedir en línia. La
premsa és un dels àmbits en què es detecta de manera clara la vitalitat
neològica de les llengües. Cada dia apareixen paraules noves —neologismes— en
diaris i revistes. L’OBNEO ha desenvolupat un programa que processa diaris en
línia i en buida les unitats que són candidats a ser considerats neologismes.
El corpus del BOBNEO, doncs, seria la premsa en versió electrònica que el
programa explora. El programa crea una fitxa per a cada unitat, que deprés ha
de ser revisada i analitzada per un lingüista per veure si la unitat pot ser
catalogada com a neologisme, d’acord amb uns protocols i uns criteris fixats
pee l’OBNEO. L’Observatori
de Neologia ha anat publicant el resultat de recerques sistemàtiques
realitzades a partir de l’anàlisi dels materials del BOBNEO. Cal destacar-ne
els següents: Cabré, M. Teresa; Rosa Estopà
(eds.) (2009): Les paraules noves.
Criteris per detectar i mesurar els neologismes,Vic/Barcelona, Eumo
Editorial / Universitat Pompeu Fabra. Freixa, Judit; Elisenda Bernal; M. Teresa
Cabré (eds.) (2015): La
neologia lèxica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Conjunt
d’estudis sobre els diferents procediments neològics (sufixació, prefixació,
composició culta, etc.) i recull de neologismes (materials dels anys
2007-2009). Freixa, Judit (2015): «Reagrupamiento lexicográfico de neologismos frecuentes»,
dins Elisenda
Bernal i Sergi Torner (eds.), Relaciones morfológicas y diccionario, La Corunya, Universidade da
Coruña[Anexos de Revista de Lexicografía, 36],pp. 95-112. Examen i avaluació dels criteris que han
de conduir a incloure els neologismes al diccionari normatiu. Observatori de Neologia (1998): Diccionari de paraules noves,
Barcelona, Universitat Pompeu Fabra / Enciclopèdia Catalana. Recull 1.028 neologismes de la premsa
catalana apareguts entre els anys 1989 i 1996. Amb definició dels neologismes. Observatori de Neologia (2004): Llengua catalana i neologia,
Barcelona, Meteora. Conjunt d’estudis sobre els diferents procediments
neològics (sufixació, prefixació, composició culta, etc.) i recull de
neologismes. Observatori de Neologia (2004): Metodologia
del treball en neologia: criteris, materials i processos. Barcelona:
Institut Universitari de Lingüística Aplicada. 2.
El projecte NEOXOC El
projecte de recerca anomenat NEOXOC tenia com a objectiu estudiar la variació
territorial en la neologia de la premsa escrita arreu de tot el domini
lingüístic català: inquirir si hi ha procediments més característics d’una
determinada àrea geogràfica, si hi ha classes de neologismes específics, si hi
ha àrees més neològiques, etc. El projecte es va centrar en l'estàndard escrit;
en concret, en el buidatge de textos de premsa editada des de territoris
representatius de les cinc varietats geolectals del català que la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans considera com a bàsiques en els
estudis sobre l'estàndard: baleàric, català septentrional, valencià,
nord-occidental i català central. En el projecte
de recerca hi va haver implicada una xarxa d’observatoris
de neologia formada per grups d’investigació de vuit universitats catalanes: la
Universitat d’Alacant (coord.: Josep Martines), la Universitat d’Andorra
(coord.: Carolina Bastida), la Universitat de Girona (coord.: Andreu Pulido),
la Universitat de les Illes Balears (coord.: Ramon Bassa i Rosa Calafat), la
Universitat de Perpinyà (coord.: Miquela Valls i Joan Peytaví), la Universitat
de Lleida (coord.: Imma Creus i Joan Julià-Munné), la Universitat Pompeu Fabra
(coord.: Ona Domènech i Rosa Estopà) i la Universitat Rovira i Virgili (coord.:
Jordi Ginebra i Xavier Rull). Cada un dels observatoris ?que s’anomenen nodes? es va ocupar del buidatge
sistemàtic de la premsa del seu territori. El projecte va ser coordinat per M.
Teresa Cabré i Castellví, i va comptar amb el finançament de l’Institut
d’Estudis Catalans. El mètode i protocols de treball seguits van ser els de
l’OBNEO. La tasca
realitzada va consistir en el buidatge i anàlisi dels neologismes de la premsa
dels anys 2008, 2009 i 2010. L’estudi detallat que ha resultat d’aquesta
anàlisi s’ha publicat recentment, en el llibre següent: Cabré, Teresa; Ona Domènech;
Rosa Estopà (eds.) (2014): Mots
nous en català / New words in Catalan. Una panoràmica geolectal / A
diatopic view, Amsterdam, John Benjamins Publishing Company. Altres publicacions
relacionades amb els resultats del projecte: Domènech, Ona i Rosa Estopà (2011): «La
neologia per sufixació: anàlisi contrastiva entre varietats diatòpiques de la
llengua catalana», Caplletra, núm. 51 (tardor 2011), pp. 9-33. Ginebra, Jordi i Xavier Rull (2013): «Creació lèxica en
la premsa del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre», dins Jornades de la Secció
Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Reus. Homenatge a Ramon Amigó i
Anglès (20 i 21 d’abril de 2012), Barcelona/Reus, Institut d’Estudis
Catalans / Fundació Privada Reddis, pp. 73-86. Accés en línia:
http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=botiga&subModuleName=&idCatalogacio=20008 3. Diccionaris que contenen dades i materials per a l’estudi de la
morfologia Els principals diccionaris catalans són
els següents. 1. DIEC2
= Institut d’Estudis Catalans: Diccionari de la llengua catalana, 2a
edició, Barcelona, Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana, 2007. Accés en línia:
http://dlc.iec.cat/ El nom DIEC2
prové del fet que, anteriorment, el 1995, l’Institut d’Estudis Catalans havia
publicat una primera edició del diccionari, que es coneix com a DIEC1: Institut
d’Estudis
Catalans (1995): Diccionari de la llengua catalana, Barcelona / Palma / València, Edicions 3 i 4
/ Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana / Moll / Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. El DIEC2 és l’actual
diccionari normatiu oficial de la llengua catalana. 2. DCVB
= Alcover, Antoni M.; Francesc de Borja Moll: Diccionari
català-valencià-balear, 10 vols., Palma de Mallorca, Editorial Moll,
1926-1962. Accés en línia: http://dcvb.iecat.net/ És el gran diccionari de la llengua històrica. Una
obra sense precedents en la filologia romànica. 3. DECat = Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana, 10 vols., Barcelona, Curial / «La Caixa”, 1980-2001. És l’obra d’un dels grans romanistes del segle xx. És un diccionari etimològic, però
conté molta informació sobre la història dels mots. Per tant, també es pot
considerar un diccionari històric. 4.
GDLC = Gran diccionari de la llengua catalana, Barcelona,
Enciclopèdia Catalana, 1998. Accés en línia:
http://www.enciclopedia.cat/ És un diccionari general, bàsicament
normatiu, que també inclou terminologia tècnica i altres materials no presents
al DIEC2. Conté informació etimològica. Cal distingir el diccionari de
l’Enciclopèdia Catalana, que és l’obra a la qual ens referim ara (aquí
«Enciclopèdia Catalana» és el nom de l’editorial), de la Gran enciclopèdia
catalana, que és una enciclopèdia que també publica l’editorial
Enciclopèdia Catalana. 5. GD62 = Lluís López del Castillo (director), Gran diccionari 62 de la llengua catalana,
Barcelona, Edicions 62, 2000. És el gran
diccionari d’ús de la llengua catalana, que recull paraules habituals en català
que no trobem al DIEC2 ni al GDLC. Altres
diccionaris catalans per
a l’estudi de la morfologia flexiva i lèxica i de la formació de mots: Bruguera, Jordi (2006): Diccionari de la formació de mots, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Cal llegir-ne, però, la ressenya a David
Paloma, 50 obres
de llengua del segle xxi.
Ressenyes i propostes de recerca, Bellaterra, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de
Barcelona, 2010, pp. 35-36. Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
És l’obra de referència lexicogràfica de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Només accessible en línia. Lacreu,
Josep (dir.) (1995): Diccionari valencià,
Valencia, Generalitat Valenciana / Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana / Edicions Bromera. López
del Castillo,
Lluís (2002): Diccionari de formació de paraules, Barcelona, Edicions
62. Ressenya de Teresa Cabré a Estudis Romànics, núm. 26 (2004), pp. 362-366. Mascaró, Joan i Joaquim Rafel (1990): Diccionari català invers amb informació
morfològica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Mestres, Josep M.; Josefina Guillén (2001): Diccionari d’abreviacions, 2a edició, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Rafel,
Joaquim (director) (1996-1998): Diccionari
de freqüències,3
vols,Barcelona, Institut
d’Estudis Catalans. Obra que sistematitza les dades del
CTILC quant a freqüències. Riera-Eures,
Manel i Margarida Sanjaume (2002):
Diccionari d’onomatopeies i mots de
creació expressiva, Barcelona, Edicions 62. 4. Estudis sobre morfologia flexiva i apreciativa Creus, Imma
(2002): «La morfologia verbal nord-occidental: dades per al tractament cronolectal
de l’imperfet d’indicatiu», Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes, vol. xlv
[= Miscel·lània Joan Veny, 1], pp.
33-66. Lloret, Maria-Rosa (1996a): «El tractament de les
formes nominals ‘invariables’ quant a nombre», Caplletra, núm. 19
(tardor 1995), pp. 215-227. —
(1996b): «Els diminutius i les marques de gènere», dins Estudis de
lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit, vol. 3,
Barcelona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 63-76. —
(1998): «Sobre l’estructura morfològica dels noms en català i en castellà»,
dins Giovanni Ruffino (ed.), Atti del xxi
Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza, vol. 2,
Tübingen, Niemeyer, pp. 557-566. —
(2013): «Diferències en les terminacions flexives dels elements nominal», dins Esteve
Clua i Maria-Rosa Lloret (eds.), Qüestions de morfologia flexiva i lèxica
del català. Volum d’homenatge a Joaquim Viaplana, Alacant, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 245-278. — (2015): «La sufixació apreciativa del català:
creacions lèxiques i implicacions morfològiques», Caplletra, núm. 58
(primavera 2015), pp. 55-89. Lloret, Maria-Rosa i Joaquim Viaplana (1992): «Les vocals finals dels elements nominals
en català», dins Antoni Ferrando i Albert G. Hauf (ed.), Miscel·lània Joan
Fuster, vol. 5, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.
419-445. — (1997):
«Variació, fonologia i morfologia», dins Maria-Rosa Lloret, Emili Boix, Mercè
Lorente, Lluís Payrató i M. Pilar Perea (eds.), Anàlisi de la variació lingüística. Actes de la 2a Jornada sobre la
Variació Lingüística i del 3r Col·loqui Lingüístic de la Universitat de
Barcelona (CLUB-3), Barcelona, Promociones y Publicaciones Universitarias,
pp. 93-120. —
(1997): «On the morphological category of gender in Catalan and in Spanish»,
dins Wolfgang U. Dressler, Martin Prinzhorn i John R. Rennison (ed.), Advances
in Morphology, Berlin / New York, Mouton de Gruyter, pp. 171-188. —
(1998): «El binarismo del género gramatical en castellano y en catalán», Verba,
núm. 25, pp. 71-91. Mascaró, Joan (1985): «Catalan nominal markers
and vowel insertion», Working Papers in Linguistics (Cornell
University), vol. 7, pp. 162-175. Solé i Oltra, Xavier (1994): «L’oposició de les
àtones finals e/a en els elements nominals del català
nord-occidental», tesina de llicenciatura, Universitat Pompeu Fabra. Viaplana, Joaquim (1991): «Sobre la flexió
nominal en català», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol.
23 [= Miscel·lània Jordi Carbonell, 2], pp. 235-264. — (2011):
«Les classes flexives i la flexió nominal en català», dins Maria-Rosa Lloret i
Clàudia Pons (ed.), Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del
català. Volum d’homenatge a Max W. Wheeler, Alacant, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 543-568. 5. Estudis sobre morfologia lèxica i formació de mots (exclosos
els recollits a 1. i 2.) Badia i Margarit, Antoni M. (1991): «Els “nomina actionis” dins el Diccionari general de Pompeu Fabra.
Situació i suggeriments», dins Estudis de
llengua i literatura. Homenatge a Josep Roca-Pons, Barcelona/Indiana, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat / Indiana University, pp. 23-42. Baià, M. Rosa, Elisenda
Bernal i M. Teresa Cabré
(2000): «La sufixació nominal amb -ada
en català», dins Actes du XXIIe Congrès
International de Linguistique et de Philologie Romanes, vol. iv, Tübingen, Niemeyer, pp. 85-91. Barri,
Montserrat (1999): Aportació a l’estudi
dels gal·licismes del català, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Bernal, Elisenda (2000):
«Els sufixos verbalitzadors del català.
Descripció sintacticosemàntica», tesi doctoral, Institut Universitari de
Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra. ? (2005): «El sufijo catalán -ejar
y la norma: un sospechoso habitual», dins Carsten Sinner (ed.), Norm und Normkonflikte in der Romania,
Munic, Peniope, pp. 131-144. ? (2007): «Formació de verbs, variants
morfològiques i neologismes: entre la
genuïnitat i el calc», dins Mercè Lorente, Rosa Estopà, Judit Freixa, Jaume Martí i Carles Tebé (eds.),
Estudis de lingüística i de lingüística aplicada en honor de M. Teresa Cabré Castellví, vol. ii,
Barcelona, Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, pp. 197-207. — (2008): «Els prefixos
verbalitzadors a- i en-: elements
per a un diccionari morfològic digital», dins Dolores Azorín Fernández (ed.), El
diccionario como puente entre las lenguas y culturas del mundo: Actas del II
Congreso Internacional de Lexicografía Hispánica, Alacant, Biblioteca
Virtual Miguel de Cervantes, pp. 299-307. — (2010): «Nuevos prefijos: implicaciones
para la morfología y la lexicografía», dins Maria Iliescu, Heidi
Siller-Runggaldier i Paul Danler (eds.), Actes du XXV Congrès International
de Linguistique et Philologie Romanes, Berlín, Walter de Gruyter, vol. vii, pp. 361- 373. — (2012):
«Catalan compounds», Probus, vol. 24, núm. 1 (juny 2012), pp. 5-27. Bernal, Elisenda; Carsten Sinner (2006): «L’expressió de la causativitat en català i la desaparició
del prefix a-», dins VII Congrés de Lingüística General :
actes, del 18 al 21 d'abril de 2006, Barcelona, Universitat de
Barcelona. Bruguera, Jordi (1995): Història del lèxic català, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. — (2001): «Sufixos fòssils en català», Estudis
de Llengua i Literatura Catalanes, vol. xlii,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 333-372. Cabré ,
M. Teresa (1985): «La competència lèxica», Com,
núm. 7, pp. 30-33. — (1986): «La nominalització de radicals adjectius.
Aspectes de lexicologia descriptiva», Estudis
de Llengua i Literatura Catalanes, vol. xii,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 123-154. — (1992): «Qüestions de lexicologia: a propòsit dels
noms de cop», dins Miscel·lània Sanchis
Guarner I, Barcelona/València, Publicacions de l’Abadia de Montserrat /
Universitat de València, pp. 337-354. — (1994a): A
l’entorn de la paraula (I). Lexicologia general, València, Publicacions de
la Universitat de València. —
(1994b): A l’entorn de la paraula
(II). Lexicologia catalana, València, Publicacions de la Universitat de
València. —
(2000): «La neologia com a mesura de la vitalitat de les llengües», dins M.
Teresa Cabré, Judit Freixa i
Elisabet Solé (eds.), La neologia en el
tombant de segle, Barcelona, Institut Universitari de Lingüística Aplicada
(Universitat Pompeu Fabra), pp. 85-108. —
(2004): «La importància de la neologia per al desenvolupament sostenible de la
llengua catalana», dins Observatori (ed.) (2004), Llengua catalana i
neologia, Barcelona,
Meteora, pp. 17-45. Cabré, M. Teresa, Judit Freixa i Elisabet Solé (eds.) (2000): La neologia en el tombant de segle, Barcelona, Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (Universitat Pompeu Fabra). Cabré, M. Teresa, Judit Freixa i
Elisabet Solé (2001): «Anàlisi
contrastiva de la innovació lèxica en català i en castellà», Caplletra, núm. 30, pp. 199-212. Cabré, M. Teresa, Judit Freixa i
Elisabet Solé (eds.) (2002): Lèxic i neologia, Barcelona, Observatori
de Neologia (Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat
Pompeu Fabra). Caplletra = Volum monogràfic
sobre neologia, coordinat per Teresa Cabré: núm. 59 (tardor 2015). Casanova,
Emili (1984): «Sobre la moció del sufix -iste/-ista»,
Boletín de la Sociedad Castellonense de
Cultura, vol. ix, pp. 259-267. Estopà, Rosa (2010): «La composició patrimonial en català perd representativitat.
Estudi d’un corpus de neologismes de premsa i de ràdio», Estudis Romànics, vol. 32, pp. 125-147. — (2011): «Neologisms at the boundaries of
prefixation, composition and syntagmatic composition in catalan: controversial
and open questions», Organon, núm. 25 (50), pp.
275-291. Fargas, Xavier i David Paloma
(2005): «Els mitjans de comunicació en català i la naturalització del sufix -ing en la formació de mots», Els Marges, núm. 75, pp. 87-98. Feliu, Judit, Yanik Garcia i Isabel
Obradós (2002): «Aspectes de composició:
neologismes nom-nom», dins M. Teresa Cabré, Judit Freixa i Elisabet Solé (eds.),
Lèxic i neologia, Barcelona, Observatori
de Neologia (Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat
Pompeu Fabra), pp. 217-224. Feliu, Judit, Sergi Ramírez i Òscar
Talamino (2000): «El formant ciber-: funcionament i distribució»,
dins Cabré, Freixa i Solé (eds.) (2000), pp. 183-192. Freixa, Judit (2009): «La interferència en la innovació lèxica del català:
anàlisi dels neologismes amb ciber- i
homo-»,Revista de Llengua i Dret, núm. 51, pp. 259-281. Ginebra, Jordi (2011): «Un cas de neologia lèxica i sintàctica: els verbs formats
amb el prefix auto-», dins Maria-Rosa
Lloret i Clàudia Pons (eds.), Noves
aproximacions a la fonologia i la morfologia del català. Volum d’homenatge a
Max W. Wheeler, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana, pp. 217-242. — (2015): «Neologia i gramàtica: entre el neologisme
lèxic i el neologisme sintàctic», Caplletra, núm. 59 (tardor 2015), pp.
137-157. Ginebra,
Jordi i Roser Llagostera (2010):
«Tendències en el règim sintàctic dels neologismes verbals: anàlisi contrastiva
català-castellà», dins Imma Creus, Maite Puig i Joan R. Veny (eds.), Actes
del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.
Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, vol. i,
pp. 461-474. Gràcia, Lluïsa (1995): Morfologia
lèxica. L’herència de l’estructura argumental, València, Universitat de
València. Grossmann, Maria (1986): «Anàlisi dels compostos catalans tipus somiatruites», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol XII, pp. 155-169. — (1998): «Més sobre la formació dels nomina agentis, instrumenti i loci en
català», Estudis de llengua i literatura
en honor de Joan Veny, vol. II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, pp. 559-575. Lüdtke,
Jens (1983): «L’originalitat de la nominalització catalana», dins Miscel·lània Aramon i Serra, vol. III,
Barcelona, Curial, pp. 331-335. Martines, Josep (1997): «El sufix -aire al País Valencià», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes,
vol. xxxiv, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Monsterrat, pp. 229-262. Moll,
Aina (1957): «Sufijos nominales y
adjetivales en ibicenco», Revista de
Filología Española, vol. xli, pp.
341-371. Moran,
Josep (1995): «Els sufixos per a la formació de gentilicis en català», Estudis d’onomàstica catalana,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Paloma,
David (2015): Personatges convertits en paraules, Barcelona, Barcanova. Ribes i Marí,
Enric (2005): «Els sufixos -oi i -oll de l’eivissenc: proposta de sistematització i de representació
gràfica», Llengua & Literatura, núm.
16, pp. 389-406. Rull, Xavier (1999): «-Eig: entre la genuïnitat i el calc», Els Marges, núm. 63, pp. 59-88. —
(2004): La formació de mots. Qüestions de
normativa, Vic, Eumo. —
(2005-2006): «L’adaptació
de gal·licismes en català», Revue d’Études Catalanes, núm. 8-9,
pp. 269-304. — (2007a): «Els substantius d’acció i efecte
en català», tesi doctoral, Universitat Rovira i Virgili. — (2007b): «La
lexicalització de sigles: pautes i propostes», Llengua & Literatura, núm.18, pp. 475-523. — (2008): Els estrangerismes del català,
Tarragona, Publicacions URV / Arola Editors / Cossetània. —
(2009a): La composició culta en
català, Palma, Moll. — (2009b): De
la sufixació en català. Apunts i reflexions (1999-2009), Benicarló, Onada
Edicions. Salvanyà, Jaume
(2015): «Mots escurçats per apòcope: entre la norma i l’ús», dins
Àlex Martín Escribà, Adolf Piquer Vidal i
Fernando Sánchez Miret (eds.), Actes
del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.
Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, vol. ii, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 315-325. Saragossà, Abelard (1991): «Notes sobre els
sufixos -er(a) i –ar», dins Miscel·lània Joan
Fuster, vol. III, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.
397-433. Solà,
Joan (1972): «Substantivació de l’infinitiu», dins Estudis de sintaxi catalana, vol. I, Barcelona, Edicions 62, pp.
45-71. Turon, Lídia (1999): «La construcció del significat en els mots complexos: semàntica dels
derivats amb formes prefixades preposicionals», tesi doctoral, Universitat
Pompeu Fabra. Vallès, Teresa (2000): «La innovació lèxica en la premsa: un repte per a la
lingüística», dins Teresa Cabré, Judit Freixa i Elisabet Solé (eds.), La neologia en el tombant de segle, Barcelona,
Universitat Pompeu Fabra, pp. 43-53. — (2004): La
creativitat lèxica en un model basat en l’ús, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat. — (2007): «Els prefixoides del català», dins Mercè Lorente
i altres (eds.), Estudis de lingüística i
de lingüística aplicada en honor de M. Teresa Cabré i Castellví, Barcelona,
Institut Universitari de Lingüística Aplicada, Universitat Pompeu Fabra /
Documenta Universitaria, pp. 459-471. Vañó-Cerdà, Antonio (2005): «Reflexions sobre el
sufix -ada en català», Zeitschrift für Katalanistik, núm. 18, pp.
115-140. 6. Estudis sobre fraseologia, locucions i concurrències (selecció) a) Repertoris
d’unitats fraseològiques: DSFF
(2004) = M. Teresa Espinal, Diccionari de
sinònims de frases fetes, Barcelona/València, Servei de Publicacions de la
Universitat Autònoma de Barcelona / Publicacions de la Universitat de València
/ Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Accessible en línia.] Farnés, Sebastià
(1992-1999): Paremiologia
catalana comparada, edició a cura de Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i
Josep L. Savall, amb la col·laboració de Josep M. Pujol, 8 vols., Barcelona,
Columna. Cal no oblidar, però, que el principal repertori
de fraseologismes catalans continua sent el DCVB. b) Estudis: Bataller Calderón, Josep (2014): Els fraseologismes:
Classificació, variacions, recursos estilístics i contingut etnogràfic,
Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Conca, Maria; Josep Guia (2014):, La fraseologia. Principis, mètode i aplicacions, Alzira, Bromera. Espinal, M. Teresa (2000): «Sobre les
expressions lexicalitzades», Els Marges,
núm. 67 (octubre de 2000), pp. 7-31. Ginebra,
Jordi (2000): «Sintaxi i fraseologia: els límits de les unitats fraseològiques
verbals», dins El discurs prefabricat.
Estudis de fraseologia teòrica i aplicada, edició a cura de Vicent Salvador
i Adolf Piquer, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 65-80. –– (2002): «Las
unidades del tipo dinero negro y dormir como un tronco: ¿naturaleza
léxica o gramatical?», dins Alexandre Veiga, Miguel González Pereira i
Montserrat Souto Gómez (eds.), Léxico y
gramática, Lugo, Editorial Tris Tram, pp. 147-154. –– (2003):
«Fraseologia, concurrències lèxiques i llengua estàndard», dins Miquel Àngel
Pradilla (ed.), Identitat lingüística i
estandardització, Valls, Cossetània Edicions, pp. 7-55. ––
(2004): «Contribució de la lexicologia a la gramàtica», dins Maria-Rosa Lloret
i Clàudia Pons (eds.), Lingüística i
gramàtiques, Barcelona, Promociones y Publicaciones Universitarias, 2004,
pp. 59-108. Sancho Cremades, Pelegrí (1999a): Introducció
a la fraseologia. Aplicació al valencià col·loquial, València, Editorial
Denes. 7. Neologia terminològica
(neologia planificada) Colomer,
Rosa;
Fargas, Xavier (2003): “El tractament dels manlleus en la terminologia
catalana: criteris i noves perspectives”, Revista
de Llengua i Dret, núm. 40, pp. 61-88. Marquet, Lluís (1977): «Els neologismes
científics», dins Actes del IV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 251-268. Termcat
(1990a): Formació de termes amb elements cultes, Barcelona, Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya. Termcat
(1990b): Manlleus i calcs en els treballs de terminologia catalana,
Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Termcat
(1992): Formació del plural dels manlleus,
Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Termcat
(1997): Diccionari de neologismes, Barcelona,
Edicions 62. Termcat
(2001): Nou diccionari de neologismes,
Barcelona, Edicions 62. Termcat
(2005): Manlleus i calcs lingüístics en
terminologia. Vic/Barcelona, Eumo/Termcat. Termcat
(2006): La normalització terminològica en
català: criteris i termes 1986-2004, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. 8. Qüestions de teoria
morfològica Bonet, Eulàlia,
Maria Rosa Lloret i Joan Mascaró (eds.) (2015): Understanding Allomorphy: Perspectives from
Optimality Theory, Sheffield, Equinox. Corbin, Danielle (1987):
Morphologie dérivationnelle et
structuration du lexique, Lilla, Presses Universitaires. Corbin, Danielle (ed.) (1991): La
formation des mots: structures et interprétations, Lilla, Presses
Universitaires. Di Sciullo, Anne-Marie i Edwin S. Williams (1987): On
the definition of word, Massachussetts, Massachussets
Institute of Technology. Gavarró, Anna (1990): «Syntactic
Theory and the Grammar of Catalan Compounds», tesi doctoral, University
of Edinburgh. Matthews, p.h. (1974): Morphology, Cambridge, Cambridge University Press (versió
espanyola: Morfología, Madrid,
Paraninfo, 1980). Picallo, M. Carme (1991): «Nominals and
nominalization in Catalan», Probus, vol.
3/3, pp. 279-316. Scalise, Sergio (1985): Generative Morphology, Dordrecht, Foris Publications (versió
espanyola: Morfología generativa,
Madrid, Alianza, 1987). 9.
Observacions diverses Cal
tenir en compte que la conceptualització i la classificació dels
procediments de formació de mots no és homogènia entre els estudiosos.
Així, tots els treballs realitzats en el marc de l’Obneo o que s’inspiren en els seus criteris taxonòmics
utilitzen el terme truncació com un terme general que inclou l’abreviació
(que és el que en aquesta assignatura hem anomenat truncació), l’acronímia
i la siglació. A més, inclouen en l’abreviació la conversió
d’adjectius en noms si la conversió prové d’una lexicalització: així, el
pas de llanxa motora a motora el consideren abreviació. En
el cas dels prefixos originats en formats cultes també hi ha vacil·lació.
Certs autors admeten que aquests morfemes cal considerar-los avui prefixos,
però continuen en el seu treball deixant-se guiar per la tradició. Així,
no és estrany que morfemes com auto-, mini- o macro-
siguin estudiats en la composició culta i no en la prefixació. El
terme acronímia el va introduir en l’àmbit de l’estudi de la
formació de mots Guilbert (1975). El terme li servia perquè acros-
vol dir ‘extrem’, i llavors es tractava de fer notar que en aquesta classe
de procediment es forma un mot nou agafant els «extrems» de la seqüència
formada pels radicals que fan de base. En una interpretació estricta
d’aquesta idea, mots com cantautor no podrien considerar-se
acrònims, perquè no s’ha agafat l’«extrem» de l’arrel autor, sinó
l’arrel sencera. Cal
distingir el casos de conversió o habilitació, que són casos de generació
d’una paraula nova, d’una nova unitat del lèxic, dels casos que responen a
una estructura sintàctica amb el·lipsi del nucli. En aquest darrer supòsit
no hi ha formació de paraules. En una frase com El teu amic és un
indesitjable, el mot indesitjable continua sent un adjectiu
encara que no hi hagi substantiu. |